vrijdag 9 januari 2009

Devers per allà, polítics aplaudint Israel.

Des de fa dies un grup enorme de musulmans i no musulmans es reuneixen cada dia a Palma i protesten contra els atacs que sofreix la població palestina per part de l'exèrcit d'Israel.
Mirant una mica la història, veus que la zona no ha estat mai tranquil·la, que les tensions eren més que evidents ja abans de constituir l'estat d'Israel. Però és clar, si tens el suport dels grossos, tens moltes possibilitats d'establir-t'hi.
És interessant quantes guerres ha tingut aquest estat en el poc temps que té com a tal en l'era moderna. I quantes descobreixes que, per bé que declarades pels altres, a nivell oficial, han estat provocades amb els "atacs preventius". Una mica com el que feia Bismarck contra Dinamarca per a apoderar-se de Schleswig i Holstein.
Pràcticament sempre aquest estat ha ampliat fronteres i guanyat el territori que necessitava. Així i tot, va tornar la península de Sinaí, tot i que sempre ha mantingut les zones costaneres que més li interessaven i ara, avui dia, ja té la frontera prou ample com per estalviar-se aquests atacs preventius. Aquesta darrera frase l'he copiada pràcticament de la wiki espanyola. És una passada llegir diferents wikis i veure com n'hi arriba d'haver wikis especialment tendecioses. L'espanyola, he contrastat amb altre gent, en especial (sobre aquests temes i d'altres; si anam a parlar sobre llengües i sobre aquelles que es parlen a l'interior de l'estat polític espanyol, ja us ho podeu imaginar).

"Desde el punto de vista militar, tras dos décadas de fragilidad estratégica, Israel obtuvo por primera vez en su historia profundidad territorial, que le concedería capacidad defensiva para defenderse de la artillería árabe lejos de las ciudades israelíes y para evitarse en adelante la obligación de realizar ataques preventivos ante cada amenaza, con el coste que ello supone a efectos de opinión pública."

Tanmateix, això darrer sobre l'estalvi dels atacs preventius tampoc no és ver, car fa poquet atacaren el Líban per a estalviar-se futurs atacs. Evidentment, tothom mirà cap a una altra banda. Igual que aquesta vegada. Igual que en les que vindran. I la ONU, com sempre i com ja ens té acostumats, a fer el beneit, demostrant que, com als seus inicis, no serveix per a res que no sigui engreixar els comptes bancaris dels polítics que la componen o el dels dictadors a qui ajuden, siguin africans o no.

Vivim en un món on la falsedat és òbvia pràctica diaria. I no d'ara. Em fan gràcia els que diuen que abans la política sí era de veritat. Quan? Personalment hi estic en contra d'aquesta postura naif de veure les coses. La gent del maig del 68 tampoc no feren cap canvi realment profund i de fet qualcuns d'ells són avui dia a les altes esferes del govern europeu. Per a què enforntar-se amb els estats de veres, si els governs irreals que representen la UE o estructures de poder irreals com la ONU són tot plegat molt més sucoses? Realment és un doi, si aquest és el teu objectiu, exposar-te a que t'inflin i insultin per mor de treballar al govern minucipal o provincial, que tothom sàpiga què has fet o no, o que s'inventin coses, quan en aquestes mega-estructures tot cau tan enfora del públic quotidià que tot quant facis passarà desapercebut, i si no, sempre es pot subornar el veinat, que per això estan. I si realment te cerquen, vol dir que, o bé han de menester un cap de turc (per tapar una malifeta pròpia o despistar els periodistes) o bé tens problemes seriosos amb qualcú de dedins.

Així, és l'espècie humana. Té la capacitat de mentir i fer creure coses. I realment vivim sempre d'això. Vivim de fer creure que sabem la veritat de les coses que explicam als articles que escribim. De fer creure els nostres votants que realment farem tot quant s'ha dit durant la campanya. De fer creure els universitaris que no hi ha cap motiu personal, en la nostra candidatura a la rectoria, que no ens n'aprofitarem personalment, per exemple destinant ajudes i fons a les nostres empreses, o comprant-hi el material universitari. En el fons ho sabem i per això podem viure tranquils.

De la mateixa manera, dormim cada vespre tot i saber que el govern que ens guanyà la guerra tres vegades (1, 2, 3) i que avui dia s'entesta en voler representar-nos (n'hi ha de vinculats que realment creuen que ens fan un favor i que ens n'hauríem de sentir orgullosos de ser-ne part, de veure com una colla de Zapateros o Rajoys, o pitjor, de Jaumes Matas, o pitjor [arribarem al nivell intel·lectual de l'ameba d'aquí poquet] de Roses Estarás insisteixen en dir que ens estimen, que casda dia en aixecar-se pensen "com els podre fer un bé, avui?") continuen afavorint i ajudant l'estat d'Israel. I demà ajudaran l'estat opressor N. I llavors qualcuns se sorprenen del que feia en Joan March. Com si hagués inventat res de nou, el pobre.

De vegades, m'hi incloc, cometem el error de pensar que l'altre té en compte tot el que podríem saber o allò que noslatres sí tenim en compte. Aleshores, després de sentir el que diuen els polítics, entres en còl·lera perquè no comprens com un ésser que ha anat a l'escola obligatòria com tu, i fins i tot, diuen, ha visitat la universitat, t'amolla no sé quins dois. I penses que pretén fer-te veure el seu punt de vista. Convèncer-te. No, evidentment. No ho volen, perquè ja saben que van dirigides a tu, aquelles paraules. Perquè a més a més de parlar malament, solen ésser dels persontages més incoherents. I saben que hi estam atents. Però tan és, perquè tenen la burocràcia i l'estat agafats pel mànec. I tan és perquè, d'altra banda, a nosaltres, els que ens creim intel·lectuals, aquells que investigam i que ens passam el dia llegint i llegint, constrastan i aprenent (allò que puguem) realment no ens importa. Sabem que són uns inútils i que no aguantaríem una conversa amb ells. Però un dia, per raons insòlites (i sospit que en el fons il·lògiques), ens trobam que han fet inversions que ens afavoreixen. I ens demanam, i ara, això, per què ho fan? Bé, mentida, no ens ho demanam. Agafam les subvencions que ens permetran arribar a l'estadi que tenien fa vint anys els nordeuropeus, callam, remugam un "ja era hora" i un "mem quant durarà, això" i continuam la nostra tasca amb la ment totalment inserida en aquell món irreal que és la ciència i la investigació. Esdevenim sords i feliços de poder comunicar-nos en el nostre lleguantge artificial, ple de mentides que al món real, però som feliços, segurament perquè les mentides són més sofisticades, més "xic". I feim i reim els nostres acudits. I en acabar, a casa.

I mentre, la bolla mundial gira i gira i les bombes cauen i cauen.
Quina bèstia, que és l'humà. Com n'és de desagradable. Com n'és de cíclica la seva actuació.

Geen opmerkingen: