maandag 26 januari 2009

Genètica a rompre!

Fa dues setmanes vaig desaparèixer totalment del món conegut. En un altre missatge comentava que no sabia quina assignatura de genètica havia d'agafar. Finalment vaig prendre la solució més fàcil i més acord a la meva manera de fer les coses (que no vol dir que correcta, simplement més intintiva): les vaig fer totes.

Llavors de descobrir que havia apuntat malament l'horari d'aquella que feia oficialment (ço és a saber, me n'havia matriculat), "antropologia molecular", vaig assabentar-me també que la tercera, genètica humana, havia tingut problemes d'horaris i que se solapava amb les pràctiques de biologia. Emperò l'alumne matriculat i jo hi estàvem convidats. Així idò, durant una setmaneta he fet quatre hores de teoria (Evolució molecular + Antropologia Humana), de 10h a 14h, i quatre de pràctiques de laboratori, de 15h a 19h. Aquestes darreres han estat especialment interessants perquè per primer cop he pogut tocar els trastos que hi fan servir (per cert, que ho férem especialment bé) i a més a més vaig poder descobrir que el meu ADN mitocondrial té l'haplogrup H, mentre que la mostra d'ADN del cromosoma Y (aquell petitó que, diuen, ens fa mascles) no tenia traces de l'haplogrup YAP (def. anglesa), aparegut a Àfrica després de la primera gran marxa (a l'estil dels Ents, però més a poc a poc). També he esbrinat que no patesc d'una patologia relacionada amb una mutació de la... (ara no trob el protocol... on és...?) protrombina, o una cosa així. En fi, que et provoca una gran facilitat per a tenir trombos a les venes, per mor que la trombina fa feina de més.

Aquesta setmana passada vàrem començar a fer la teoria de Genètica Humana, molt enfocada en l'aspecte clínic. La veritat és que en surts preocupat i has de menester repetir-te "només un percentatge molt petit ho pateix..." una vegada i una altra.
Ara, com puc estic llegint els articles de les tres, la qual cosa m'està donant un bagatge prou bo per a un principiant. Un canvi important és que ara, per primer pic, puc llegir la part de metodologia sabent què hi diuen perquè, en qualcuns casos, jo també ho he fet a les pràctiques (per exemple, una ampliació per PCR).

Tot això és molt interessant perquè ja no em sent tan tan minúscul quan llegesc sobre genètica (ara just petitet). A més a més, ara sí que ja veig les orelles al llop quan repàs articles de lingüístes que en parlen i s'omplen la boca de FOX-P2. I és que, ara mateix (no durarà gaire més), sembla que queda de puta mare escriure a un article el nom d'aquest gen. I llavors hi apuntam, hi passam fregant fregant, ho insinuam, però no, no ho asseguram (què collons n'hem d'assegurar, si no en tenim sinó just una intuïció??) que el gen podria, seria possible, per ventura es pot pensar, i un munt més de verbs en Condicional que fan pensar a la resta que no n'ha llegit res o que no s'hi dedica (perquè tenen altres coses, per ventura més interessants a fer) que ja hem descobert el gen del llenguatge. Fins i tot els més susceptibles de no creure-s'ho escriuen, almanco un cop, el nom que ara per ara et fa sortir al LinguistGoogle: FOX-P2. Au, ja ho he escrit.

El que s'hi ha esdevingut després de fer-ne just la meitat d'hores (n'he fetes 40, però només la meitat de les assignatures, que continuarem al febrer), és que ja no tenc tan clar com enfocaré el meu projecte de màster. Tot i que ja en vaig fer un per al màster de Ciència Cognitiva i Llenguatge, resulta que a partir d'enguany se n'ha de fer un també per al d'Evolució i Cognició Humana. Quines coses. Volia fer-lo sobre el FOX-P2, però, evidentment, l'hauré de fer d'una altra manera, car no vull participar d'aquest circ. És increïble com la genètica pot ésser quelcom que aporti una informació espectacular i fiable, però com, alhora, depèn de què, no hi trobaràs ni un genetista (llevat d'aquell coreà que s'anava inventant els clons mentre dormia) que posi la mà al foc a l'hora d'assegurar certs fets evolutius.

Tot això ho he escrit ara, perquè ahir em passaren un article de mestre Christiansen, un PNAS ni més ni manco, on presenta una sèrie de simulacions per veure si trets sintàctics com la marca de cas o la concordança (encara record com dos lingüístes amics meus, molt despistats tots dos, grandíssims genis ambdós, em citaven una autoritat en sintaxi "però, què és el cas? Existeix de veres el cas? Ho podem afirmar?") han pogut (atenció) co-evolucionar (això em recorda un suposat sociolingüista que també tenia delicte) amb els gens. Per a tal efecte recuperen el tema de l'efecte Baldwin i ens mostren uns grafics molt garrits. En fi, qui vulgui, que el llegesqui i se'n farà una idea.

Personalment sé del cert que, si dic en veu alta segons què de semblant, em foten la beca de les mans. En fi, històries del becari-precari. Si recuperàs la traça que tenia de petit per a dibuixar, encara en faria un còmic per a lingüístes estil Rue 13 de Percebe. Ara no, que si no, no em doctor ni pagant (vull dir encara més del que ja ho feim).

I després de tot això, en seré un expert? No. En podré parlar? Home, podré, però per a això ja hi tenim els experts, que en saben un fum. Els puc citar, puc recordar què n'han dit d'un tema que hi estigui relacionat, però la veritat, començar a aventurar i fer hipòtesis, em sembla que no. Sí, ja ho sé, aquí ningú no n'ha assegurat res. Evidentment, per això som experts en llenguatge i sabem com comentar, insinuar, però de tal manera que si no surt bé sempre siguem a temps de dir, "no home, jo mai no he assegurat tal cosa".

Geen opmerkingen: