vrijdag 20 mei 2011

Sobre la #catalan revolution

Aquests dies són intensos, per molts de motius, com diu en Partal a Vilaweb. Personalment, he de dir que

-vot d'ençà 1998,

-he viscut com es declara culpable de robar 2000 milions de pessetes un president balear (conegut com el guarà de Bunyola o també Canyelles) però que se'n salva perquè ha prescrit; i el seu deixeble, el lladre Matas, està encausat per una quantitat immensa de delictes. La que ha estat presidenta del Consell de Mallorca durant 12 anys, na Munar igualment encausada, com el seu col·lega de ex-partit, en Nadal.

-he viscut com el PP entrava a Cort (ajuntament de Palma) gràcies a que desaparegueren les llistes de vots d'un barri, on s'esperava que donàs entrada a UM.

-he viscut la decepció gràcies a la divisió eterna entre ERC, PSM, Entesa, etc



IMATGE:
Concentració a Palma, a les 18h més o manco









-No estic gens d'acord amb l'article d'en Quim Monzó. Es pensa que tots els que estan d'acord o van a la protesta, som txitxarel·los de 17, 18 anys. em sorprèn la prepotència amb què parla, com si ell per ser més vell i amb més experiència (quina, com, de què, se n'hauria de parlar), l'hagi fet posseïdor de la veritat revelada. Ah, que ell sí va córrer davant els grisos. Vaja. Perdó per no ser-hi. És això, senyor Monzó? Ah, que al seu temps tots teníen valors i propostes de veritat, hi havia compromís de veres, no? I què ha passat amb tot això? On ens ha duit? El menyspreu que destil·la el seu article no és merescut. Pretenen que una acció no dirigida tengui de cop i volta l'estructura d'un d'aquests partits que dirigeixen els diaris i col·loquen els articulistes per a que els facin la propaganda adequada. Idò no, no estan estructurats, però sí que saben allò que no volen. I uns no volen A, B, i C i els altres B, C i D. I d'aquí, a un consens. Què vol, en quatre dies, senyor Monzó? O bé no han estat anys i panys els de la seva assenyada i experimentada generació per a muntar el circ que tenim ara? Vós reis de la frase "Mamá, ¿me das dinero para ir a la acampada?". Uns segurament no en tenen. Però d'altres que escriuen directament a La Vanguardia el demanen per a escriure textos que ni fan nació, ni estat, ni culturitzen ni aporten veritats revelades. Així que, manco fums, l'amo. Que no per aparèixer a un diari tens més coneixement que qualcuns dels al·lots i no tan al·lots que hi acampen. Quant a que el hashtag sigui en anglès, clarament és un missatge a tota la comunitat que el pugui rebre, sigui del país que sigui. I qui no vegi això, que ho deixi estar, passi pel finestró, cobri i a viure la seva bona vida.

Tornem al tema: quan veig que la gent a al fi surt al carrer en tantes de places, no puc si no emocionar-me. A la fi surten. Només els ha costat 40 anys de dictadura + 40 anys de pseudo-democràcia amb un rei imposat, etc.

Dit això, veig que de sobte apareix el hashtag #spanishrevolution i just després un altre #catalanrevolution. El segon no em molesta, ni molt manco. Però em deman fins a quin punt els dos estan relacionats; fins a quin punt els dos parlen del mateix, es queixen del mateix, en fi si té sentit un o altre en el context actual. D'això se'n parlarà durant dècades, segur. I qualcú farà una tesi doctoral sobre la #catalanrevolution, exhaltant fins allà on pugui la revolució catalana paral·lela a l'espanyola, i un tercer vindrà i la mitifcarà, com s'ha intentat fer amb l'època negra de la literatura catalana, a partir de 1714: Lucrècia, de Ramis, no és cap meravella, es miri per on es miri. Simplement és el que hi ha. I punt. De la mateix manera que les homilies d'Organyà són el que són, i punt.

Dic això perquè el que es viu ara mateix a la plaça mal anomenada "d'Espanya" a Palma, aquella on hi ha en Jaume I el conqueridor, no és un moviment independentista. I pel que m'arriba de companys de Barcelona, a plaça Catalunya la cosa tampoc no va majoritàriament per aquí. És clar que n'hi ha, d'aquests, altrament no hauria aparegut el hashtag #catalanrevolution.

En comptes d'acabar el maleit tercer article/capítol de tesi estic reflexionant sobre això, perquè realment el cos em demana viure aquests moments, vull sentir, escoltar i captar què es mou, es forma i es desenvolupa en aquestes places. Legint ací i allà he trobat una reflexió molt interessant d'en Jordi Nebot, que em convida i esper que us convidi a reflexionar també. Si llavors estau a favor o en contra, és cosa vostra. Però la reflexió va primer i és allò que realment hem d'aprofitar. Els dos (primers, de moment, ja veurem) comentaris, coincideixen amb punts de vista i preocupacions meves, i m'agrada perquè vaig que tan errat no vaig. Per exemple, això de la circumscripció única, em va fer arrufar el nas tot d'una. No tenc tan clar que ens interessi a les Illes Balears i Pitiüses. No si volem trencar amb el bipartidisme d'una vegada. Per tant, veig necessari fer un punt i apart i dir, eps que aquí no hi estam d'acord, perquè aquí les coses no són com a Madrid, on hi ha com a molt tres partits amb possibilitats. La nostra realitat nacional catalana de les illes és molt diferent i el que ens jugam és parcialment diferent també del que es juguen els de la Meseta.

PROPOSTA DE LA CATALAN REVOLUTION

D'altra banda, el moviment en favor dels treballadors, no ha de ser diferent a banda i banda de la península, per molt diferents que siguem culturalment. M'explic. Tal com diu la segona veu al blog d'en Jordi Nebot, els treballadorscatalans (continentals i insulars) ens hem de donar la mà amb els espanyols, però també amb els portuguesos, els sards, els italians i els occitans o els alemanys, frisons o neerlandesos. Allò que volem és canviar el rumb de la política a Europa. Ens duen tots plegats cap al bipartidisme al més pur estil yanqui. El PSOE ha de ser batiat un altre pic per PSeudo Obrers Espanyols (on són els obrers, en aquest partit? On? Qui?). Del PP no cal ni parlar-ne, i UPyD són els reis de la demagògia i de l'extrema dreta, hàbilment disfressats de treballadors (fer anàlisis de coherència textual i ideològica dels seus escrits és divertit; una estona només, però).

La política ha de canviar, els polítics han de ser castigats i empresonats quan sigui culpables. Els banquers han de perdre el poder que tenen damunt de les nostres vides, els han de llevar les regnes de les mans. No pot ser que el Principat estigui en mans d'una caixa-banc, amb la connivència de CiU o el PSC (i val a dir, el poc esforç en contra que han pogut fer ERC o ICV). No pot ser que les Illes siguin el darrer paradís del caciquisme (en rivalitat amb Galícia i Andalussia, per cert).

Tan és que tenguis una o dues carreres, i a més a més un màster. No hi ha feina i la que trobes és una merda i sense seguretat. Per a fer un doctorat et demanen una llicenciatura (ara grau), un màster a cop de 1500€, i sempre amb bones notes i llavors, si treus la beca, et paguen putos 1.135 euros. Però és que a més a més, els 2 primers anys no valen com a contracte, són una "ajuda". Això per a no haver de contractar fix el personal (als 3 anys toca, en principi).


I en acabar? En acabar tenim 30 anys o més i només 2 dos anys com a treballadors. Sense possibilitats de fer feina. Ens han boixat de mala manera i a sobre ens planten al carrer d'una coça al cul.

Però això és igual a un costat que a un altre. No per ser català cobr més o manco. I en acabar, no tenc més o manco feina que un altre doctor espanyol. Estam igual de fotuts.
I les post-docs?? Ai senyor, això és pitjor que el Contratac de l'Impperi...



Per això em prenc amb calma la dicotomia i diferència entre #spanishrevolution i #catalanrevolution.
Som diferents, sí. Vivim en realitats diferents, sí, totalment (els castellans que venen aquí ho confirmen). Però tenim realitats estructurals comunes. És un fet inapel·lable. Però és que iualment de fotuts (més encara, de fet) estan els portuguesos. I pitjor els italians, que a sobre han d'aguantar les màfies legals, les il·legals, i en Berlusconi.

Un personatge que sempre he admirat és en Macià. I ell mateix ja va declarar la república catalana dins de la Confederació Ibèrica. La meva humil intuïció és que anam cap aquí; per ventura més complex, entre la UE i aquestes coses del corredor mediterrani i altres mandangues mal inventades.

Avui a dia 20 de maig, visc una revolució que no vull que acabi funcionalment eixorca. No vull que cap partit (ni aquell que jo vot), capitalitzi aquest moviment que emergeix. Vull que els canvis siguin per a millorar la vida dels treballadors, com a mínim a Europa. Que jo, que ara per ara gairebé no tenc present, pugui assegurar un futur a la meva filla.

Catalans, sí. Sens dubte. I un dia, de qualque manera, un altre cop independents.
Però treballadors. Com el 95% dels europeus.


PD: Per cert, no em vingueu amb allò dels "ciutadans del món". És una etiqueta que em repugna i odii. Els que se la posen curiosament tenen molta barra, no fan precisament un excés de feina, volen falsament quedar bé amb tothom, i són de la gent manco compromesa de tots els estrats socials. I a sobre mai no aprenen català.


Geen opmerkingen: